On la serralada dels Pirineus orientals comencen la seua vocació de muralla entre els estats Francès i Espanyol hi ha el massís de Canigó. Solen els núvols capdellar el cim arran els dos mil huit-cents metres d´alçada sobre el nivell del mar.

A la carena, sempre magestuosa, hi ha neu per l´octubre, no se ben bé si hi ha resistit les calors de l´estiu o es que anuncien l´hivern.

El Canigó exerceix de vigilant permanent fins a la Mediterrània, allà on el pla campa i les albuferes es resisteixen a ser guanyades per la sal marina.

Hi és la gran regió del Rosselló, capital Perpinyà, i pobles amb noms tan familiars per nosaltres com Soler, Vilar, Balaguer, Canet, Banyuls, Cervera, Corbera de les Cabanes, Llorenç de Cerdans, Vivers, Vilallonga, Bou, Montferrer, el mateix Rosselló i un tossal nomenat el Puig de l´Estela. Entre molts altres. I més al nord, la comarca de La Fenolleda amb Fenollet, Sant Martí de Fenollet i Sant Pau de Fenollet.

Als peus de la gran mola, on el riu Ferre aboca a un altre riu, el Tec, trobem Arles, a la comarca de Vallespir, població de més de tres mil habitants. Sembla una taca al bell mig del bosc atapeït amb rierols que davallen aigües cristal·lines.

L´Abadia benedictina de Santa Maria d´Arles va ser fundada a les darreries del segle VIII als voltants dels antics banys termals, famosos des de l´època de l´alt Imperi Romà. Al segle X va començar a bastir-se l´actual edifici i és en el segle XII quan es completa el temple, el palau abacial i altres dependències. El claustre, equilibrat i silenciós, és de la segona meitat del XIII, quan el Gòtic domina l´esperit europeu.

Entre columnes i parets neus i severes, la primera capella de l´església a la dreta, salta als ulls un retaule de grans proporcions. Del segle XVII, lluny ja de les línies rectes i la senzillesa de les traces medievals del foc conjunt arquitectònic. No més quan es fa la llum artificial s´hi pot veure amb claredat.

Filigranes i escenes de diferent grandària, com un escac en relleu en fusta tallada i conservada policromia. Una fornícula central dona recer a dos homes d´un metre d´alçada, amb posat seré i mirada perduda a l´infinit.

Cuirassa i faldeta, sandàlies amb protector de canyella, capa llarga frunzida. I també espasa. Dos guerres romans si no fos pel cap coronat i la palma del martiri.

Abdó i Senén, els Sants de la Pedra.

Expoliació, empresonament, judici i per fi la mort. Hi és la llegenda de aquells dos personatges deportats a Roma des de terres orientals, diuen que Pèrsia. L´emperador Deci estava decidit a restaurar l´organització político-administrativa i els valors que hi havien definit l´explendor imperial en èpoques passades. Una d´eixes restauracions no era altra que tornar-se´n a les velles pràctiques religioses. I una de les conseqüències va estar una nova persecució als cristians.

Abdó i Senén foren acusats de soterrar els cossos d´altres cristians excusats i per negar-se a abjurar de llur fe al Crist.

De la poca llum que s´hi filtra des de l´exterior, pels pocs i reduïts finestrons, deixa vore un vitrall amb els sants com a motiu.

Dues estàtues grans i daurades presideixen l´altar major.

Una porta del temple dona accés a un pati de murs grisos i gruixuts. A un racó una reixa de ferro tanca dos taüts de pedra disposats a terra.

La pietat del poble ha vist fets extraordinaris al voltant de la «Santa Tomba», sobretot  amb la presència inescrutable d´aigua al seu interior. Els cossos venerats haurien estat a l´interior dels sarcòfags durant un temps.

Les contalles expliquen que les relíquies van ser traslladades des de Roma a Soissons al segle IX. Hom diu, però, que a Arles de Vallespir es conserven eixes relíquies. L´abat de Santa Maria, Arnulf, les va sol·licitar a la Cúria ja presidides de atribucions miraculoses contra les inclemències del temps. Açò transcorre al segle X, set-cents anys després del martiri. Però allí continuen dels busts-relicaris de l´orfebre rossellonés Miquel Alerigues (S-XV).

Ni en cap dubte, Arles de Vallespir és el centre de devoció dels nostres Sants. Si més no, hi és el punt des d´on la devoció ens aplega a les nostres contrades.

En una sala contigua al claustre trobem un xicotet museu-arxiu. Un mapa informa els pobles on Abdó i Senén són patrons principals: arreu d´Europa, notablement a França i al nord d´Itàlia. I sobre tot és al País Valencià, Principat de Catalunya i les Illes Balears on descobrim la major advocació. Pot ser un centenar de viles els que hi tenen com a primers patrons.

La pietat popular ha estat tradicionalment rica en cants, goig, romanços, ceràmiques i gravats, imatgineria, teatres al segle XVII i XVIII, capelles advocatives ...

Sembla que sols reben l´apel·latiu de Sants de la Pedra a les nostres terres. En alguns llocs, com Llucmajor a Mallorca, els invoquen com a Sant No i Sant Ne. O Sant Nin o Sant Non a altres indrets.

La literatura intensifica el seu suport als sants màrtirs, en general a partir del segle XVI. No vol dir que no se s´havia escrit abans. Cal pensar que goigs, precs, poesies, així com històries al seu voltant restaven escrites. Per bé que el vincle de transmissió en seria la saviesa popular, sempre oral, que s´hi mantenia viva de generació en generació amb el suport visual de les diverses iconografies i la oïda dels sermons dominicals.

Al segle XVI hi ha una esclatada literària, pot se s´haurà d´entendre en el context de la reacció Catòlica (Contrareforma) front a la Reforma Protestant. La tradició va ser tractada en el Concili de Trento com a tema fonamental ... «front a la doctrina revelada junt a l´Escriptura». Maria i els sants en van eixir reforçats en assegurar-se la intermediació.

Els nostres protagonistes, Abdó i Senén, també en foren destinataris de les lloances. En van ser apologistes el rossellonés Miquel Llot de Ribera i el valencià Joan Babtista Anyes i d´altres no tant coneguts.

Aquesta naixent lloança en sèrie no podem assegurar que aplegara a l´oïda dels habitants dels nostres pobles. Gairebé tots ells van patir l´eixili de 1609. No sabrem mai el “grau de cristianisme” dels musulmans conversos. Com tampoc sabrem si els nostres pobladors, “cristians vells”, en tenien noticia.

Fóra com fóra les nostres viles comparteixen la devoció que des d´Arles de Vallespir, davallant amb els conquistadors i amb la continuada comunicació cultural en els segles següents, acaba essent un retall de la nostra tradició.

Tan de bo que especialistes manprengeren la tasca de l´estudi que pregonament ens informa dels Sants de Pedra, amb publicacions divulgatives que atansaren aquest indret cultural al nostre poble.

I per acabar permeteu-me una disquisició a banda:

També ací l´oblit i la indiferència pròpia incidèixen en la nostra maltractada cultura, amb l´afany per subsistir el que és nostre pel que ens és aliè.

El ponent eixut i de núvol que apunta pedregada no mereix emplaçar la vella i bella història dels nostres Patrons. Però la passivitat resignada i l´auto-meinyspreu forada la terra en busca d´aigua i el pou que donarà vida als camps es consagra a unt sant estranger que no ha fet cap mèrit. I al mateix li regalen la titularitat de les cooperatives agràries, conseqüència d´imposicions humiliants. O els carrers més amples es rotulen ha qui ens han fet creure és intercessor més important i prestigiós davant la cort celestial, tot oblidant la fidelitat secular dels nostres màrtirs.

Abdó i Senén, els sants de la pedra, gaudeixen del dret històric a que els consideren els primers i millors intercessors en el prec, remugat amb fe incerta, per la salut de les collites.

La nostra protecció patronímica no naix de l´ombra de Guadarrama, sinó de la vessant de Canigó.