Va ser arran de la Revolució Espanyola succeïda al setembre de 1868 quan s’incloïa per primera vegada el terme nació en el Text Constitucional d’un any després. Al Costat d’esta revolució sorgia el nacionalisme, com en la resta d’Europa, acompanyant al liberalisme i les revolucions burgeses, sent el seu projecte la uniformizació jurídica, tant estamental com territorial que es resumia en la frase: «tots els ciutadans són iguals davant d’una mateixa llei». Posteriorment el nacionalisme canviaria el seu sentit de ser, però, va ser o és el poble valencià un poble nacionalista?.

Aquell concepte de nació nascut en la Revolució de 1868 a penes va servir d’aglutinant nacional. Oferia poca llibertat i una igualtat territorial amb excepcions i ambigüitats que a ningú acontentava. Aquella idea només va entusiasmar als que eren sensibles a missatges d’unitat providencialista, autoritarisme i catolicisme ortodox. Però precisament l’origen d’aquell nacionalisme vuitcentista vindrà a afavorir a finals del segle XIX el nacionalisme, diguem institucional, d’altres: el català, el basc i quelcom posteriorment el gallec, els tres amb més tradició històrica.

El nacionalisme català presentava en els seus inicis molts elements orientats a la regeneració de Catalunya, però també a la regeneració d’Espanya que es volia organitzar d’una altra manera. La «lliga catalana» va sorgir de grups de la burgesia catalana, d’ideologia conservadora i va predominar en la vida política fins als anys trenta. En eixos moments l’hegemonia catalanista va passar a sectors més amplis, mesocràtics i populars, organitzats entorn d’Esquerra Republicana, dirigit per Francesc Macià i Lluis Companys. Des de llavors el nacionalisme català s’ha conformat de diferents maneres: amb components tradicionalistes i integristes al mateix temps i un suport popular especialment sensible en el tema de la llengua. I quasi sempre s’ha plantejat des d’horitzons preferentment burgesos, per una burgesia empresarial que no ha considerat prou representats els seus interessos en l’estat espanyol.

El nacionalisme basc, al contrari, va ser formulat des dels seus inicis des de les posicions integristes de Sabino Arana i el seu germà Luis. Estos dos van estructurar una mitologia de caràcter conservador i nostàlgic: sobirania primitiva, llengua perfecta - «i la més adequada per a parlar amb Déu», i raça superior.

La recerca de la diferència, omnipresent en el pensament del fundador del Partit Nacionalista Basc Sabino Arana, queda clarament manifesta en les seues obres i pamflets ideològics: «el basc és cast i pur, i el maketo (el que ve de fora) un ser luxuriós i lasciu»; «els bascos són nobles, alts, bells i atlètics, mentre que els castellans, resulten més prompte el contrari...».

En principi només s’admetien en el PNB a «bascos purs» de vuit cognoms euskèrics, però els bascos purs escassejaven. A partir de finals del segle XIX es van incorporar el PNB sectors de classes mitjanes i burgeses, amb plantejaments més moderats. Des de llavors la política nacionalista basca s’ha organitzat en dos direccions, que van des de l’independentisme radical i violent fins al moderantisme negociador, hui en franc declivi.

El protonacionalisme gallec es remunta al provincialisme liberal de 1848 i al federalisme de la Primera República. El bot polític es va produïr amb la fusió del republicanisme i el galleguisme cultural. Esta formulació del nacionalisme també es va fer des de diferents perspectives: la liberal i la catòlica intransigent, i posteriorment en dos sectors: el republicà i demòcrata i el conservador reaccionari. En l’actualitat el nacionalisme gallec té saba d’esquerres, però des de la transició democràtica ha vingut evolucionant des de l’independentisme i el comunisme, fins a definir un programa socialdemòcrata com a proposta de govern

EL NACIONALISME VALENCIÀ

El nacionalisme valencià és un cas a banda. Felip V va abolir «el Furs» de València, i no va acontentar amb això va cremar i va saquejar Xàtiva. La decisió va ser presa com una venjança o un càstig. Possiblement -com afirma Joan Fuster- aquell rei haguera fet el mateix sense l’excusa de la rebel·lió -no unànime d’altra banda- dels valencians. En realitat resultava absurda la supervivència de les legislacions de la Corona d’Aragó, dins d’una monarquia absoluta com era la dels Àustria. El centralisme, que devia haver intentat articular aquell pre-Estat espanyol, entropessava amb les llibertats i els privilegis de les institucions locals, i el monarca, educat en el model de la monarquia francesa, tenia una concepció ben clara de la superioritat incontrolable i incontrolada de l’autoritat reial que li permetia resoldre els problemes d’una forma dràstica

Inclús els que s’havien mantingut fidels al Borbó van afirmar que la decisió d’abolir «els Furs» era injusta. Un document enviat en 1709 pel doctor Isidre Plans a un amic seu castellà diu: «...sentint malament de la introducció de les lleis castellanes, que en extrem grau avorreixen tots...». El Principat i Aragó van conservar el Dret privat de l’època foral, però els valencians no van obtindre ni tan sols eixa concessió. No obstant els juristes valencians es van sentir quasi immediatament còmodes dins de l’ordenament legal castellà. La submissió al nou estat de les coses va ser ràpid i integral, possiblement perquè les afinitats bàsiques entre el Dret privat foral dels valencians i els castellans era major que el poguera existir entre estos últims i els del Principat o Aragó, i en conseqüència el canvi de lleis no van ser excessivament revulsives per als valencians. Això almenys és el que es pregunta Joan Fuster.

El territori valencià ha segut, a més, al llarg de la història, un territori on han conviscut, elements valencià-catalans, aragonesos, castellans i murcians, i és precisament la inèrcia històrica la que ha pogut fer suportable la conjunció de grups de «varietats» tan diferents en comarques valencianes tan diferents.

Precisament ací podia estar la raó de la no existència d’un nacionalisme valencià; en el fet que els valencians que han treballat en la recuperació del país, han prescindit sempre d’aquells «valencians» d’origen castellà que també conformen el territori.

Quan a principis del segle XX apareix un «valencianisme polític», les seues directrius estaran ben clares des del principi: es limitarà a l’àmbit valencià del territori valencià, sense entrar amb plena convicció en el territori castellà. Eixa dualitat existent va produïr que el projecte d’Estatut de 1932, es vaig produïr un distanciament entre els diferents ciutadans del territori valencià. Tot allò que implicava l’orde lingüístic i cultural de la zona valenciana, estava mal comprés i rebutjat per la zona castellana, i no produïa cap entusiasme.

El propi Joan Fuster parla d’una redistribució utòpica, però racional. Aquelles comarques no valencianes del territori valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les que conserven una profunda afinitat: Aragó, Castella i Múrcia. Però si a estes comarques castellanes, les deixaren elegir, segurament no optarien per integrar-se en els països correlatius i afirmarien la seua voluntat de seguir sent valencianes.

La llarga convivència ha creat uns vincles molt arrelats que no poden desprendre’s fàcilment.

Evidentment el fet nacionalista és molt més complex i intervenen tota una sèrie de factors que no podríem enumerar en un només reportatge. Hi ha historiadors que han volgut vore en les discòrdies internes dels valencians un antagonisme que es correspondria amb la dualitat del territori. Des de les primeres guerres medievals fins a la de Successió, asseguren que sempre ha existit un partit procatalista i un altre procastellà. Tenen part de raó, però és una interpretació excessivament romàntica.

EL CASTELLÀ DE LA «COENTOR»

D’altra banda la castellanització cultural iniciada en el segle XIX i XX,  per la burgesia de València i Alacant, per a distingir-se dels pobles, serveix de retrocés al nacionalisme. Curiosament els mateixos burgesos que organitzen els Jocs Florals i escriuen englantines en català, parlaven castellà a casa. És el que s’anomenava «coentor»: que un valencià parlara castellà de forma forçada.

Els partits que s’han denominat nacionalistes han vingut variant els seus principis des de la instauració de la democràcia. Formacions tan enfrontades politicament com ara la UPV o UV han volgut erigir-se en defensors d’un nacionalisme que encara té massa fissures com per a considerar-se com tal. Possiblement per l’absència d’una consciència unitària de valencianisme o de catalanisme conjunt.

La llengua catalana no ha disposat, com també afirma Fuster, de cap instrument sòlid de defensa en terres valencianes. S’ha trobat sempre desarmat davant de la pressió del castellà, que ha sigut exercida a través de més conductes que la simple distinció de classes.

Un informe de La Caixa ha posat de manifest recentment que més de la meitat dels valencians vol que els seus fills estudien només en castellà, concretament és un 57%, enfront del 22% que ho desitgen en valencià. Per contra a Catalunya únicament un 6% vol que els seus fills reben classes només en castellà, enfront del 61% que ho desitja en català. A Galícia el 29% opta pel castellà i en el País Basc el 41%.

L’enquesta afirma a més, que els professors donen les classes en català al 43% dels alumnes; els bascos al 28%, els gallecs al 23% i els valencians al 11%.

Estes xifres tiren una idea molt clara que el possible nacionalisme valencià està encara a anys llum d’altres molt més històrics, sense entrar en altres consideracions a altres debats com serien la unitat de la llengua o els llaços en comú -inevitables i existents- amb el territori català. L’actualitat i les inútils lluites sobre una diferenciació que no s’aguanta davall cap element de raó, no fa sinó deixar de costat un territori valencià amb una autonomia «de segona». Una última dada per a la reflexió. Durant l’Edat Mitjana quasi tots els pobladors del territori valencià, convertit en Regne,  tenien la seua ascendència directa en les terres del nord de l’Ebre, -Catalunya-. Els habitants del regne de València s’anomenaven valencians, però això simplement significava que eren naturals o veïns del nou Estat, no es tractava d’un nom amb intenció «nacional». La distinció entre catalans i valencians, dins de la Corona d’Aragó, es reduïa a assenyalar una pertinença juridiccional. Des de fora de la Corona la duplicitat de gentilicis resultava supèrflua, ja que catalans i valencians eren súbdits del rei d’Aragó i la diferència entre Regne i Principat resultava imperceptible, però no obstant si que existia la identitat de la llengua i la unitat de l’estirp. Per als estrangers, eren iguals els valencians, els catalans i els mallorquins: els unia la mateixa llengua.

Gaspar Escolano publicava en 1611 en el seu  llibre «Dècades de la Història de la Insigne i Coronada Ciutat i Reyno de València», el següent: «Han passat els d’este Reyno davall del nom de catalans, sense que les nacions estrangeres feren diferència cap de catalans i valencians. Pel nom de catalans s’entenien els uns i els altres, per ser tots d’una mateixa llengua i nació des dels principis de la Conquista».

Quede doncs ací la dada.