La Fira de Xàtiva, ha estat, al llarg dels seus segles d’història,
lligada inevitablement a la vida social, cultura i esportiva de la
ciutat. Deslligar la Fira de Xàtiva de la seua influència en el que
fer diari seria intentar explicar un absurd, encara que no sabem
exactament perquè la Fira té tanta transcendència en aquelles coses
que res no tenen a veure en la celebració ni en la festivitat. O
millor encara, no sabem perquè la Fira provoca inútils
controvèrsies, polèmiques estèrils, confrontacions sense sentit... i
desperta l´interés polític i social en una època -l’estiuenca- on
tot descansa plàcidament.
Ja ho diu el refrany: «en l´estiu tot el món viu».
Bona culpa d’això la tenen els mitjans de comunicació, portaveus de
tot allò que es cou a l’ombra del secretisme o de la clarividència,
tant es val si la cosa aprofita per vendre més periòdics i provocar
un clima generalitzat d’opinions enfrontades que porten al debat.
Malgrat que no existeixca debat.
Les fires de les ultimes dècades s’han caracteritzat precisament per
la importància dels mitjans de comunicació durant la setmana
festera. Les inauguracions han servit per preparar mocions de
censura; els concerts per posar al descobert presumptes finançaments
irregulars; les exposicions per donar a conèixer descontents de
Festeres i Dames, i les cloendes per parlar de «sorpreses», racismes
i lluites de poder.
El desfici obliga, en massa ocasions, a tirar mà de l’ordinador, i
abans de la màquina d’escriure, per provocar ambientes enrarerits, i
així, que la Fira tinga, possiblement molt a pesar seu, un
protagonisme que per ser l’exponent clar de la festa, no li
correspondria en una situació normal.
La democràcia ha convertit la fira en un perfecte escapara’t per a
deixar-se vorer. Mentre Mecano cantava a la Plaça de Bous eixia una
bona història per encapçalar una pàgina de qualsevol diari.
Comarcal, ¡és clar!. I mentre El Soro tallava les dues orelles a la
«plaça més gran del món», s´anunciava que fulano no repetiria com a
cap de cartell electoral. Tot tenia alguna cosa a vorer i tot tenia
sentit sense tindre cap sentit.
El franquisme va convertir la Fira de Xàtiva en un exponent del
lirisme, la bellesa i les virtuts del «Caudillo». Tot això barrejat
amb nombroses pàgines d’exaltament a la ciutat. Els seus monuments,
les fonts, el campanar, la Seu, el Jardí del Bes, els personatges
històrics...no hi havia a València cap ciutat com la de Xàtiva. Com
«no hi havia a València dos amants com nosaltres» que escrivia
Estellés i cantava l’Ovidi.
I es que la premsa de l’època no estava per a massa tonteries i
mentre s’anunciava que les cartilles de racionament ja havien
desaparegut de les cases dels espanyols, en les que havien conviscut
des de la guerra civil, a la Fira de Xàtiva actuaven el Grup de
Danses de la Secció Femenina de Carlet i es celebrava una Gran
«Versà» valenciana.
Mentre Franco venia a València i inaugurava fa ara exactament 50
anys els pantans d’Alarcón, del Generalisimo i el de Contreras, en
la Fira de Xàtiva es celebrava el II concurs Regional d´Orquestres
de Pols i Pua i Balls a l´Estil Regional d’Aragó, València i
Andalusia.
I mentre commemoraven el III Centenari de la mort de Josep de
Ribera, feia exactament un més que en la fira de Xàtiva havien
actuat els Ballets Bascos «Goizaldi».
I res no tenia res a veure entre si, però tot anava lligat pel fet
que la Fira de Xàtiva marcava el compàs d’espera d’una societat que
passava les nits dels dissabtes mirant «Candilejas» de Charles
Chaplin.
L´any comença exactament l’1 de Setembre. Des de que s´acava la Fira
hi han uns dies per als descans, la reflexió, el tornar a comença i
preparar el nou curs. Tot allò que s’ha parlat durant la fira haurà
caigut en sac trencat després de l’arribada de la primera gelor.
L’estiu se l’emporten els firers i la Fira s’en du les inútils
discussions provocades per mig any de tensió, silencis, esperances i
frustracions.
Quan s’encenguen les llums del 14 d’agost tornarem a tindre
espectacle. Serà llavors el moment de tornar a replantejar-se el
vertader sentit de la Fira.
Des del 1250 per privilegi de Jaume I, que de ben segur en cap
moment va pensar de la seua influència, transcendència i
importància. I ahí estan les hemeroteques per a deixar constància.
Bona constància.* Article
publicat al Llibre de la Fira 2002 |
